Permetin-me, abans de començar, un parell de consideracions prèvies. Estic relativament preocupat en relació a les interpretacions que se’n puguin derivar de les línies que seguiran a continuació. No estic buscant feina. El text, que tot just comencen a llegir, defuig absolutament qualsevol pretensió d’objectivitat, neutralitat o cientifisme. Com els resultarà obvi, aquest no és un article acadèmic. Vagi per endavant, també, que en cap cas m’interessa el protagonisme mediàtic o polític. Ja n’hi ha prou amb que algunes s’afanyin a competir per l’hegemonia mediàtica i política (sobretot des de l’esquerra i –tot sigui dit- amb èxits més que discutibles). Tampoc pretenc alliçonar cap persona o institució amb les meves paraules. Avui tothom és professional en allò que fa i deixa de fer. Formem part d’una societat hiperqualificada i –sorprenentment i paradoxal- cada vegada més esquifida pel que fa a la profunditat del seu pensament. Només cal que una institució certifiqui les competències oportunes amb el seu segell i les altres –preses de l’emulació sistemàtica- correran a referendar-ho sense interposar qüestionament.
En els nostres dies, la participació ciutadana és una subdisciplina de la política social aplicada que compta amb un exèrcit de professionals ultra-qualificats. Jo no sóc una d’elles, passi per endavant. Això vol dir, simplement, que qui busqui alguna cosa que no sigui crítica radical i reflexió sense límits dirigides a pensar els escenaris més favorables a una acció social de caràcter emancipatori i transformador; qui vulgui trobar una guia per tal de conèixer com fer ‘bé’ les coses ja pot deixar de llegir. S’estalviarà una estoneta. Una de les causes de la desactivació política actual s’explica per la creença que la transformació social pot esdevenir a conseqüència de determinades formes de pràctica professional. Això, no és res més que l’absoluta generalització d’una forma particular de racionalitat –òbviament instrumental—segons la qual totes les formes de praxi política poden ser objecte de processos de professionalització o tecnificació. És a dir, objecte d’una gestió. De forma totalment oposada, l’objectiu d’aquest text, en tot cas, no és un altre que discutir –sinònim aquí de negar i enfrontar- tres o quatre elements interessants relacionats amb la consulta ciutadana vinculada amb la reforma de la carretera a Molins de Rei. I, al meu entendre, enfrontar aquests elements implica assumir un qüestionament frontal de les actuacions de l’equip de govern municipal en matèria de participació ciutadana. Però no només. Aquest, doncs, és un text teòric-pràctic i desacomplexadament compromès amb l’autodeterminació personal i la presa de consciència com a –tots ells- elements necessaris per a la transformació social profunda aquí i ara.
Del procés participatiu de la carretera se n’ha derivat una sensació que –penso- pot ser compartida per un nombre gens menyspreable de persones (tot i que això no és un extrem que em preocupi). Aquesta sensació no és una altra que d’improvisació constant i indiscriminada. Cada vegada que volia aprofundir més en el coneixement del procés trobava més interrogants que respostes. La incògnita més important –però- té a veure amb la seva forma mateixa. Procés participatiu o consulta ciutadana referendària? El més greu, si escau, és pensar que no existeixen diferències entre ambdues metodologies. Aquesta sensació se’n desprèn fàcilment del tractament mediàtic que –per part de l’equip de govern i els mitjans locals- ha presentat l’esdeveniment com a un procés participatiu en tota regla. Però, realment ho era? La meva hipòtesi és que el procés de la carretera s’ha mogut en un escenari de sospitosa indefinició amb certs trets propis d’un procés participatiu (fase 1) però que s’han vist desplaçats per actuacions (o omissions) intermèdies de dubtosa transparència i la rellevància de l’acte referendari (fase 2) a partir del qual les molinenques estaven cridades a escollir entre tres opcions diferents de reforma. Els resultats són públics, algunes valoracions també i –tot sigui dit- les eufòries, surrealistes.
Un procés participatiu consisteix en el desplegament sistemàtic i estructurat d’una sèrie d’actuacions conduïdes a obtenir certes informacions que reflecteixin –de la forma més representativa possible- el sentir de la població envers una qüestió determinada (que solen tenir a veure amb el disseny i execució de polítiques públiques[1]). Els processos participatius solen presentar una durada gens menyspreable en el temps i acostumen a utilitzar –de forma simultània- diferents formes de recollida d’informació que acaben sent eines de participació ciutadana en si mateixes: enquestes, entrevistes en profunditat, panels d’experts, grups motors (que serien taules d’experts juntament amb tècnics de l’administració i entitats o veïnat), comissions, trobades sectorials (de comerciants, gremials, etc.). En aquest sentit, els processos participatius no són sempre universalistes sinó que, al contrari, acostumen a segmentar i estratificar la població participant en funció de la seva rellevància o idoneïtat per aquella etapa concreta del procés. Els processos participatius són altament conduïts (i per tant, tutelats) per professionals i acostumen a tenir com a resultat un informe o conjunt d’informes adreçats a les instàncies governatives corresponents. Són guies d’actuació. Mandats ciutadans indirectes i passats pel sedàs de l’enginyeria participativa. Aquests informes acostumen a ser exhaustius i, a la vegada, molt contrets pel que fa a l’aplicació de les polítiques: els redacten tècnics i se n’exclou a la població objecte de l’estudi. Són petits treballs de recerca on es recull de forma vetllada les aportacions ciutadanes concretes en cada moment del procés i –per inacció política- acostumen a ser de més utilitat per als departaments universitaris que pel govern municipal que el va encarregar.
Certament, la primera fase del cas de la carretera s’ha volgut assimilar a un procés participatiu tipus però presenta buits importants. En tot cas, i contradient totalment les declaracions de la regidora durant la presentació dels resultats, la informació que trobem al lloc web és del tot insuficient. No se sap quins criteris ha seguit l’AMB per elaborar les tres opcions que van ser sotmeses a votació. Quines propostes vilatanes recollides a les diferents sessions del procés participatiu han estat incorporades a cadascú dels tres projectes de reforma i per què?
Per començar, enlloc no es contempla la incorporació d’un carril bici, principal argument dels que defensaven l’opció B. No surt a cap proposta. El mateix dit d’una altra manera. Donant un cop d’ull al document de conclusions de la primera fase, veiem que cap persona de les que van participar en les diferents taules va proposar la creació d’un carril bici. L’únic cop que es fa referència al vehicle de dues rodes és a la taula dels comerciants i en cap cas com a una proposta sinó amb forma d’observació, genèrica i reactiva, del tipus Evitar que les bicicletes circulin per la vorera. A ningú se li escapa que un carril bici és una manera d’incentivar que els ciclistes no utilitzem les voreres però venint dels comerciants l’observació té més a veure amb la molèstia que pugui ocasionar la circulació de bicicletes al normal desplaçament de les consumidores que a la promoció de la mobilitat sostenible. Ha estat llavors el carril bici una concessió encoberta als botiguers? Sincerament, em costa de veure quina relació té la incorporació del carril bici amb les propostes concretes del veïnat durant el procés participatiu. I això no és un detallet, és el tret diferencial d’una de les tres opcions i tenint en compte que l’A suposava no tocar res… Ja em direu el que resta.
Un exemple més. En el marc de totes les jornades participatives corresponents a la fase 1 (Comerciants, associacions, veïnat de la carretera i veïnat de MdR) hi ha un element comú en el camp de les propostes: més bancs per seure. A vegades també es llegeix renovació del mobiliari urbà, però les participants conflueixen a demanar la incorporació de més llocs on seure a les voreres de la carretera. Sorprenentment, a les propostes de l’AMB, als tríptics i panells informatius no s’ha incorporat d’aquesta manera. Simplement podem llegir: Mobiliari urbà: nou. Res més. Què s’entén? Fàcil. Que se substituiran els existents i prou. Una curiosa forma d’interpretar les aportacions de la ciutadania. Atentes a la seqüència. Propietàries de comerços, associacions i veïnes es posen d’acord a demanar més llocs on seure, descansar i relacionar-se (més bancs). S’arriba a un consens transversal, fita no gens comuna a un procés d’intervenció urbanística d’aquesta magnitud (almenys així s’ha presentat). Les conclusions on es recullen les aportacions es traslladen a l’AMB perquè faci els tres projectes. I… Llavors em perdo. Quin és l’informe que es trasllada a l’AMB? És la mateixa presentació que podem trobar al lloc web municipal i que enllaçava més amunt? L’AMB obvia una proposta transversal i de consens? I, el que es pitjor encara, els professionals municipals de la participació (inclosa la regidora), d’incalculable vàlua, ho donen per vàlid i tiren endavant? Procés absolutament transparent. Èxit rotund.
Arribem doncs a l’acte final i més important. La culminació del procés participatiu en forma de consulta referendària amb tres opcions, volta única i sense límit mínim de participació per sota del qual declarar la nul·litat de tot el procés (o com a mínim de la consulta mateixa)[2]. La teoria política d’anar per casa (i la dels mitjans) ens diu que les consultes no es convoquen si, qui ho fa, no té la seguretat (o això creu) que la pot guanyar amb una certa soltesa. Ara bé, quan el fi és l’espectacle de (simular) la participació mateixa, no perd ningú. Tothom guanya. Quan la participació normal en actes d’actes tipus sol ser del 3%, el cas de Molins de Rei esdevé paradigmàtic i molt probablement digne de reconeixement. Si és internacional, millor. Tot i així, i diguin el que diguin els aficionats a la postveritat, és evident que si en el marc del procés participatiu no té tanta importància quanta gent participa sinó qui i en quin moment de procés ho fa, a una consulta referendària és fonamental assegurar-se que hi concorri el màxim de persones possible per revestir de legitimitat la decisió presa. L’equip de govern, amb la consulta de la carretera, ha fet trampa. De fet, s’ha fet trampes jugant al solitari. Ha anomenat procés a una cosa que realment prenia rellevància pública com una consulta i pretén fer creure a les veïnes que una abstenció (la mostra més clara d’indiferència política, activa o passiva) del 91% constitueix un èxit democràtic. I no cola. En absolut.
Proposta C, finalment ‘guanyadora’ a la consulta popular
El més sorprenent de tot és l’absència total d’autocrítica per part de qui es presenten com a demòcrates (i si ho lliguem amb el context polític català millor que ho deixem estar) i després no són capaços de reconèixer la seva incapacitat per a mobilitzar ni tan sols al seu electorat (només s’han inscrit al registre de participació un 41% de la suma dels votants de CiU+PSC el 2015). Quan exercir el sufragi únicament requereix inscriure’s a un formulari virtual, quan la democràcia està a l’abast d’un parell de clics, demanar-ne la dimissió del govern municipal en bloc és el mínim exigible per algú que encara cregui que la dignitat té un lloc a la política dels nostres temps. Però les que fa molts anys –prop de vint, en el meu cas- que ens preocupem per les qüestions que tenen a veure amb la condició humana (i la política òbviament està inclosa) no alimentem esperances. No masses en tot cas. Al meu entendre, tot això posa en evidència una mancança important d’arrel, no és una qüestió procedimental. La participació ciutadana, com a forma d’intervenció política sobre els cossos i el territori, posa sobre la taula quina concepció de subjecte polític actiu s’han format els gestors de la res publica al llarg de la història. No val amb posar pedaços. Tampoc passa per matricular-se a cursos de postgrau.
Finalment, no es tracta (només) de pronunciar-se en relació al paper que l’oposició municipal ha jugat en tot aquest affaire pseudo-participatiu. O de la seva inhibició. D’on no n’hi ha, no raja. Tot i així s’hagués agraït certa contestació social i política, certa valentia, dintre i fora de les realitats digitals paral·leles. Amb disset o divuit anys, quan vaig començar el meu procés de politització i de presa de consciència; quan a Vallirana vàrem començar a organitzar-nos per tal de fer front a la política oligarca i terratinent de la dinastia convergent, Molins era un referent de vila combativa. De joves tendim a idealitzar i –ara- sabem que la realitat és sempre més complexa i que les ombres són necessàries per acabar de donar forma a la llum. No tot eren flors i violes –des del punt de vista de les lluites antagonistes- al Molins de finals dels 90 i començaments del nou mil·lenni. És una obvietat. Però la diferència amb altres municipis del voltant era abismal. Aquest extrem tampoc podia ésser qüestionat fàcilment. Què ha passat, doncs? A parer meu, s’ha demostrat –un cop més i per desgràcia- que no disposem d’empenta suficient per a respondre d’una forma col·lectiva a falsificacions político-mediàtiques com la que ha motivat aquest petit article. Potser és que no volem i ja ens va bé romandre expectants per contemplar com es gestiona la misèria. Romanem buides però plenes de milers de relacions i connexions efímeres que no es materialitzen en cap tipus de praxi política transformadora tangible. I fer birres no compta. Encara que les disfressem amb activitats perquè sembli que no estem quietes.
[1] Fa dos anys, vaig escriure quatre línies sobre els límits de la participació ciutadana en el context de les eleccions municipals.
[2] Que no hi hagués mínim de participació exigible ho hem hagut d’endevinar soletes perquè enlloc s’ha explicitat. El silenci doncs, significava que l’equip assumia i preveia una participació baixíssima i tot i així pensava fer-ne un èxit absolut.
———————–
Aquest article també ha estat publicat a viumolinsderei.com el mateix dia 7 de març de 2017.
Hic Rhodus, hic salta! 